La darrera convocatòria del Poesia i +, va ser una de les principals novetats del cartell d’enguany: La Revetlla poètica + Sardinada Popular. Es va celebrar en un nou emplaçament, a la platja de Sant Vicenç de Montalt, i tot indica que l’experiment es repetirà.
Platja i +
L’entorn no és difícil d’imaginar: una d’aquelles platges allargades, amb un escenari, una barra, taules i cadires i un grup del poble coent sardines a la brasa. No va ser del tot una Festa Major ni, per res del món, l’anunci d’Estrella Damm. Més aviat va semblar un nou gènere: un festival popular i contemporani al costat del mar.
El tret de sortida ens va semblar més una sessió digne d’un festival de música avançada a altes hores de la matinada, que no pas l’inici d’una vetllada poètico-musical. La seqüència de soroll amb contrapunts histriònics que van oferir WunderKammer, va crear curiositat i rebuig a parts iguals, i mentre alguns van agrair que s’acabés, altres els hi va saber greu arribar tard.
Ja feia olor de sardines i la gent anava seient a les taules, entre els porrons, la cervesa, l’aigua i és clar, el plat de sardines amb pa. Va prendre el relleu a l’escenari Pentina’t Lula —dues noies a la bateria electrònica i a la guitarra i un senyor vestit de dona, al baix— i al seu capdavant, la poeta i músic Anna Pantinat —veus i Theremind—. Bregada en diferents bandes de l’underground, Pantinat i les seves van combinar cançons del grup com Irònica o La gent gran,amb poemes del llibre “De sobte, un estiu”, Els deus de l’Olimp viuen a Cadaqués. Entre el punk i el pop ràpid frenètic, Pentina’t Lula va cantar a un feminisme subversiu i a l’hedonisme llibertí, mentre la gent acabava de sopar i els més petits jugaven a la sorra de la platja.
Els Nens Eutròfics
Els Nens Eutròfics són un conjunt musical que es dedica a recuperar aquell esperit d’envelat i revetlla popular, ho penso cada cop que els veig. D’entrada i sobre el programa, la proposta semblava totalment un encert. Els Nens treballen a partir dels versos de Josep Pedrals i actuen com ho fan aquells que no volen créixer més del necessari.
Situats en una mena d’Ona Laietana pròpia i atemporal, van servir cançons com “La cançó més banal” -feta a partir d’un poema de Josep Palau i Fabre-, la rockera “El txa-txa-txa de les bruixes”, les corals “Homeless” i “Llenya d’alzina” o les més recents, “Onze d’agost” i “Subterrània”. És innegable la capacitat que tenen per fer festa i contribuir al bon rotllo generalitzat. Però és que a més, tot i un llarg període sense fer concerts, la complicitat entre els músics aporta la solidesa necessària a un so divers, ric, juganer i altament ballable. Sigui com sigui, alguns vam pensar allò de “No estaban muertos, no, no… estaban de parranda!”.
La revetlla, la va tancar Diego Armando DJ. Un punxadiscos tant melòman com camaleònic, que sap llegir entre línies i s’adapta a diferents contextos i motius. En aquest cas, la sessió va tenir els sons llatins com a excusa central i va fer ballar tant a nens petits, com a joves i algun pare animat.
La desena edició del Poesia i +, ha mostrat que les coordenades estan ben marcades però tampoc no s’ha acomodat després del bon gust que va deixar la novena edició. Els programadors, Pere Almeda i Eduard Escoffet, han sabut arriscar i sorprendre a parts iguals, ampliant cada cop més els límits d’un festival que busca transgredir les normes i les fronteres del fet poètic en viu i en directe. L’any que ve hi tornarem si Palau i Fabre vol.
Pentina't, Lula! 