Per pressió popular, ens hem vist obligades a ajuntar tota la nostra discografia completa en una sola llista. Dediquem l’esforç d’aquesta empresa titànica a la nostra estimada Françoise.

En cas de ser-hi (i entendre-ho), Catherine Deneuve hauria caigut rodona escoltant l’enfilall de manifestacions fetes per un grup de dones que demanen respecte, miraments (i no pas que les mirin com un llop fita un vedell). “Bajanades, capricis…”, pensaria. El desmai i la irritació, però, són una fantasia perquè la bella i vetusta senyora que es permet ser importunada (poques noses ha patit) no es plantarà mai —ni a París ni a Nancy ni enlloc— en una presentació de Teoria King Kong de Virginie Despentes. Aquell dia soparà amb Dominique Strauss-Kahn o algun altre ogre mimètic. O, fins i tot, amb Philip Roth, que assegura estar tip del que considera la “tirania del pudor”, tan discutida per l’actriu protagonista de Belle de jour.

Dimecres, a La Calders, en la presentació no imaginària del manifest de Despentes no hi havia cap Deneuve catalana (tot i que hauria estat un detall). Entre els assistents —la llibreria estava plena fins dalt—, totes les expressions del feminisme i també algun home. Despentes, de fet,  no escriu solament “per a les lletges, les velles, les camioneres, les frígies, les mal follades, les infollables, les histèriques, les tarades, per a totes les excloses del mercat de la tia bona”, com precisa al començament del llibre, en un fragment ja històric. Ho fa també per als mascles: “Per als homes que no tenen ganes de ser protectors, els que voldrien ser-ho però no saben com posar-s’hi, el que no se saben barallar, els que ploren amb ganes, els que no són ambiciosos ni competitius ni ben dotats ni agressius […] els que de nit, sols, tenen por”. El llibre, d’alguna manera, pot fer-nos més servei a nosaltres (als homes a qui es dirigeix i als qui no) que a elles: la lectura torpedina allò del “si no he vist (o viscut, o llegit), no existeix”. Il·lumina una realitat molesta, amagada i fosca (la violació, la prostitució, la pornografia…). Despentes hi despatxa vivències crues i pensaments sereníssims; es purga. Trenca un silenci, en definitiva: “Sempre hem existit, mai no hem parlat”. El discurs és incisiu, contundent i directe.

La presentació no va comptar amb l’autora de la trilogia Vernon Subutex, que per problemes d’agenda no ha pogut visitar Barcelona ara que L’Altra Editorial publica el manifest. Per poder escoltar-la presencialment, haurem d’esperar fins al pròxim festival Primera Persona que munta el CCCB al maig. La trobada, doncs, va tenir unes altres cares. Foren les de les escriptores Marina Espasa, que ha traduït el llibre, Maria Cabrera i Maria Sevilla. Cabrera i Sevilla estan vinculades al llibre per la pell del pròleg. La primera ha escrit la introducció, en la qual cita a la segona. Res en la presentació va fer olor de lament o consternació. Fou una celebració de la figura de les perdedores. Diu Despentes al llibre: “La figura de la loser de la feminitat m’és molt més simpàtica, m’és essencial. […] Prefereixo els que no se’n surten per la senzilla raó que jo no me’n surto gaire bé, tampoc. […] Soc més King Kong que Kate Moss, com a dona”. El manifest és una mina de frases per a la posteritat, la reflexió i el combat. També per a la rialla. Despentes, sovint, guerreja somrient, maliciosa.

El tercet de presentadores va entretenir amb lectures i jocs. Una primera lliçó recitada fou un fragment del pròleg, en la mateixa veu fonda de Cabrera. La poeta hi escriu: “No, no pretenem escriure per a un auditori de vagines aplaudidores: tenim la humil intenció d’interpel·lar a tothom, de fer que l’escriptura i els lectors es mirin fit a fit i, ei, si pot ser, que els commogui la mirada”. O enllaçant amb la idea de rompre el silenci de la francesa: “De l’experiència femenina no se’n pot parlar en públic. Ho demostrem quotidianament quan ens ruboritza la traça que deixa la sang vella als llençols”. L’autora de La ciutat cansada considera que és difícil afegir alguna cosa nova a Despentes: “És un llibre que suggereix moltes preguntes, escrit en un estat de gràcia on va veure molt clar els punts que volia enfocar. Elabora i tanca molt bé, molt perfectament, els discursos”. Espasa apuntava que llegir-lo és un assentir constant. “Quina raó que té!”, diu que s’anava repetint. “Es va publicar fa deu anys però és més modern que molts llibres feministes apareguts últimament”.

Sevilla va ensolcar la lectura de Cabrera amb una reflexió sobre la culpa i el perdó que ja apareix en el poema que la prologuista li pren (El mar, dins Dents de polpa): “Si jo que sols havia fet onze anys / i fa que sento tota la vergonya, als mugrons, / de ser innocent”. La poeta va palesar el perdó (parlem sense generalitzar) que les dones sovint han de demanar  pel fet de ser independents, poderoses o lliures (Despentes, al cap i la fi, tracta essencialment la llibertat). Aquest perdó es concreta en dues estratègies segons Sevilla. Una que és implícita: l’onada del putot, expressió que inventa Despentes i ella explica. “Seria fer servir la seducció per atenuar l’autonomia de la dona. Els homes t’obliguen a rebaixar el teu poder i tu mateixa, teòricament, també t’hi veus obligada. Com fer-ho? Seduint. Et picaré l’ullet per perdonar-me”. I una altra d’explícita que seria excusar-se, justificar-se. Per tenir fred, per ser innocent, per haver estat convidada en una presentació. “Totes aquestes conductes, però, també les paguen altres gèneres”, matisa Sevilla.

Superada la part més circumspecta, l’acte va seguir amb el Qüestionari King Kong, que conté cinc preguntes sorgides del manifest. Per exemple: quants cops al dia demanes perdó? O: si tens projecció pública, quantes vegades t’has sentit com una puta? Les assistents havien de respondre alçant la mà segons si tot allò els passava d’un a tres cops al dia, de quatre a set o de vuit a deu. Resultats poc alarmants, adequats a la negra i greu normalitat. Per rematar-ho, es va jugar un bingo feminista, on l’enginy, l’enfuriment i l’aspiració van anar lligats als números. El 7, menja’m la xona i beu a galet; el 13, toca’m i et trec el fetge; el 18, se’l veu masclista en un sol tuit. De premi? Un pintallavis rosa, un xiulet en forma de penis o unes mitges de reixa per a qui fes línia i Teoria King Kongper a qui cridés “Bingo!”.

Van acabar de tancar el vespre les rrrrriot ladies de Pentina’t, Lula, que despatxen actitud bèl·lico-punk per tots costats. La cantant, Anna Pantinat, explica que són aquí “per portar Catalunya cap a un matriarcat republicà”. Sobre Despentes diu: “No escriu des d’un feminisme blanc, acadèmic; expressa les coses d’una manera molt visceral, amb sentit de l’humor, amb ironia i intel·ligència”. Una mossegada rabiosa connecta les Lula amb l’autora francesa.

La presentació va tenir tocs de l’esmicolament de la caixa pel que advoca i esperona la cantautora Lidia Damunt a La caja (“Este cuerpo está cansado / de vivir tan encerrado dentro de esta caja grande / que se llama patriarcado. / Dónde solo hay dos caminos, hay dos tipos de mujeres; / y ahora la quiero romper, / destrozarla en mil pedazos. / Vamos a romper la caja”). Durant una hora, aquesta caixa va ser trossejada. Caldrien, però, vigilantes armades per mantenir-la esberlada: ràpidament es recompon. Cap victòria dels homes segons Despentes, que li fotem pena: “Són ells, sou vosaltres els qui heu de conquerir la vostra independència”. Gol.

L’eclipsi ens va portar a Mataró a celebrar les FESTES SANTES LLIBERTÀRIES. I la Françoise ho va immortalitzar amb el mòbil. Gràcies com sempre, sista!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.